Ai! Quantes coses es perden aquells que, per un motiu o altre, no traspassen la fina superfície que enterboleix la transparència de l’aire per entrar dins una realitat més profunda, sorprenent i desconcertant.
Ai! Qui ha dit que ha cercat els rostres de les oliveres i mai no els ha trobat? És aquesta boira  baixa  que està escampada ran de terra que no els ha deixat veure bé les coses.
Les aparicions sempre són fugisseres i posen a prova la paciència. Sols la capacitat d’atenció seguida permet als nostres ulls  veure més enllà de les aparences, però sempre que abans haguem comprès les emocions i els sentiments externs.
Els olivars mil·lenaris són camps de soques amb brancam de fullatge menut que es mostra tenyit de verd fins que la llum del dia esdevé somorta i l’acoloreix d’un gris argentat. Formacions de soques retorçudes, esqueixades, doblegades, petrificades; que posen a prova la seva robustesa  quan el vent  encès de fúria hi topa. No les vincla, com tampoc no romp la roca les onades embravides de les mestralades.

 

Corre l’aigua clara del cel sobre la seva pell esquinçada, clivellada, resseca, com llenega sobre la roca calcària que les envolta.
El caminant distret amb el seu petit món no veu en les soques més que formes capricioses sense vida, sense batec. Però aquells que han arribat a traspassar el mur de la incomprensió que impedeix relacionar-se entre essers, veuen com, sobtadament, es dibuixa, amb traç gruixut, en un racó recòndit  d’un tronc mil·lenari, el perfil, la cara, el cos d’unes criatures encantades. Ningú no en sap la seva procedència. Tampoc cap savi acadèmic no es vol aventurar a dir el temps transcorregut des del començament de les seves vides.
Bèsties que es mostren en actitud ferotge quan se senten observades; ocells a punt de prendre el vol quan algú s’hi apropa més del compte; primats juganers que els agrada ser observats per qui consideren un igual; rostres d’homínids de cara tortuosa que traspua dolor per tots els trets de la seva fesomia; siluetes de dones movent-se entre les tenebres mostrant la ferida oberta entre uns pits que nodreixen el sofriment; petits monstres que se’n riuen de l’espant de qui els mira.
Una fauna recelosa que solament es deixa veure des d’un determinat punt; i per això cal tenir esment en apropar-s’hi. Si es dóna una passa més cap a un costat o altre, tot d’una es fon com per encanteri. Es podran recercar mil i una vegada, però mai més no es deixaran veure encara que se sàpiga que hi són i que observen tant quan els acarona la llum del dia com quan les enfosqueix  la penombra de la nit.